Piqué dio la nota en medio del túnel de vestuarios

Últimamente a Piqué lo que más le gusta es dar la nota. El cante, vamos. La última cantada del central fue el pasado sábado, justo al acabar el primero del Rally de Clásicos en el túnel de vestuarios del Bernabéu. "¡Viva España! ¡Viva la Liga española!", empezó a gritar el hombre anuncio del Barça- desde galletas hasta americanas de vestir, porque la pela es la pela tú-camino de la caseta. 

Lo grtió a los cuatro vientos, pero lo hizo al estilo Luis Aragonés: mirando a la carita a los jugadores del Real Madrid, de quienes le separaba una fina valla metálica: "¡A ocho puntos, a ocho puntos! ¡Españolitos, ya os hemos ganado vuestra Liga española, que os den!", seguía picando Piqué, embriagado por la alegría de verse con su tercer título liguero consecutivo desde que Pep lo rescató de las garras del malvado Ferguson.

Al final, más de un jugador del Madrid-Ramos,Casillas,Carvalho,Pepe y Adebayor estaban por allí-se encaró con el central e incluso tuvieron más que palabras. Los insultos jugaban un partido de tenis con la valla de separación como red. 

También alguno de los ayudantes de Mourinho, siempre presentes en la escena del crimen, presenció El Piqué del siglo y mandó al central azulgrana que se metiera en su vestuario y dejara de tocar las narices. 

Pero la cosa no acabó ahí. Piqué, crecido por un empate que le daba la Liga al Barça, emplazó a los madridistas para la final de mañana. "¡Españolitos, ahora os vamos a ganar la Copa de vuestro Rey!", les espetó el barcelonés. La contestación que recibió fue directa al mentón. "A ver si te pones tan chulito cuando vayas con la selección" le dijeron los madridistas. 

Pepe, que no rehúye una buena trifulca, también se metió de por medio cuando la cosa se iba calentando. Los del Barça le acusan de escupirles, pero el portugués lo niega. 

Lo que ocurrió en el túnel es sólo el aperitivo de lo que puede pasar mañana sobre el césped de Mestalla. Los jugadores del Madrid están picadísimos - y no solo con Piqué-y los del Barça no están dispuestos a rehuir la pelea si pintan bastos. 

Menos mal que se prevé que diluvie en Mestalla, porque la final va a jugarse ardiendo.

Article extret del diari esportiu Marca, el dimarts 19 d'abril de 2011 per José Vicente Hernáez.

Sort que entre alguns són companys de selecció  perquè sinó es matarien entre ells.  Com aficionada al futbol em fa vergonya veure certes actituds com la de Piqué o Pepe. Hi ha determinades conductes que no s'haurien de veure per molt que sigui futbol i el Reial Madrid i el Barça siguin eterns rivals. Es tracta d'educació, classe, saber estar i ser intel·ligent, cosa que molts jugadors del Madrid i del Barça no demostren ser-ho. Com bé diu l'article el que va succeir durant el partit de lliga només és un avanç del que pot passar avui a la nit. 

Trobo a faltar el Madrid galàctic d'abans, Hierro, Roberto Carlos, Helguera, Salgado, la màgia de Zidane, i l'etern capità Raúl González Blanco. Allò era coratge, allò era esport! 

Trobo a faltar la humilitat i el respecte del FCB, quan no eren el Pep Team, respecte que per altre banda conserven amb jugadors com Xavi Hernández, Carles Puyol, Andrés Iniesta...Els clàssics sempre seran clàssics d'acord, però abans tenien sabor a futbol de veritat. 

Reflexions

Pareu especial atenció a l'escrit que ve a
continuació. És una carta reflexiva que des de fa uns quants dies està
donant la volta per totes les nostres contrades perseguint això: Fer pensar
a la gent. Crec que val la pena dedicar un parell de minuts a llegir-la, uns
quants més a entendre-la i els necessaris per a reenviar-la a qui considereu
oportú Val a dir que és un text verídic en totes les seves vessants: Alguna
vegada has vist els nens jugant? O escoltat el soroll de la pluja caient al
terra? Alguna vegada has seguit una papallona en el seu vol erràtic? O
observat el sol esvaïnt-se en la nit? Atura't! No ballis tan de pressa, el
temps és curt,la música no dura per sempre. Et passen els dies volant? Quan
et preguntes: 'Qui sóc?' , escoltes la resposta? Quan el dia acaba,
t'estires al llit amb els següents cent coros corrent pel teu cap? Atura't!
No ballis tan de pressa, El temps és curt, la música no dura per sempre.
Alguna vegada li has dit al teu nen: 'ho farem demà' i en la teva apatia, no
veus la seva tristesa? Alguna vegada has perdut el tacte, deixant morir
algun bon amic perquè mai vas tenir temps per trucar i dir 'Hola'? Atura't!
No ballis tan de pressa,El temps és curt, la música no dura per sempre. Quan
corres massa ràpid per arribar a algun lloc, et perds la meitat de la
diversió d'arribar-hi. Quan et preocupes i t'estresses durant el dia, és com
un pètal sense obrir .... llançat a les escombraries... La vida no és una
carrera, es pren una mica més lentament, escolta la música abans que la
cançó acabi! És l'última voluntat d'una nena petita que aviat deixarà aquest
món, ja que ella és una víctima de la terrible malaltia anomenada càncer. A
aquesta nena petita li queden sis mesos de vida, i com a desig moribund, va
voler enviar aquesta carta a tothom perquè visquessin la seva vida al màxim,
ja que ella mai mai podrà graduar-se, o casar-se i tenir la seva pròpia
família. A l'enviar això a tanta gent com sigui possible, li pots donar a
ella i a la seva família una mica d'esperança, ja que per cada nom a qui
sigui enviat la Societat Americana del Càncer donarà tres centaus de dolar
per al seu tractament i el pla de recuperació. Una persona va enviar això a
500 persones!!! Per tant, jo sé que nosaltres podem enviar com a mínim 5 o
6... Vinga, nois! I si tu ets tan egoista com per no pendre't 10 o 15 minuts
reenviant això a TOTHOM, llavors ets una persona malalta. Només pensa que
podries ser tu algun dia. I ni tan sols són els teus diners, només el teu
temps!!! SIUSPLAU, PASSA-LA!!!!! P.D. no la reenviis solament sinó que
copia-la i enganxa-la a un nou misatge de text perquè sinó apareixen
aquelles cometes, gràcies!

Territorio Comanche de Arturo Pérez Reverte

Territorio Comanche és una novel·la escrita per el que era corresponsal de guerra Arturo Pérez Reverte Gutiérrez (25 de novembre de 1951) que després de cobrir durant 21 anys nombrosos conflictes bèl·lics, es retirà i es va dedicar a la literatura, escrivint així sobre les seves pròpies experiències com a corresponsal de guerra. Així doncs, Territorio Comanche és un mirall sobre les sensacions i els sentiments de l’autor al cobrir el conflicte bèl·lic Iugoslau.

No es tracta precisament d’una novel·la autobiogràfica, ja que en el llibre  mai parla en primera persona ni deixa entreveure que són experiències que va viure ell, sinó que mitjançant els dos protagonistes que són corresponsals de guerra de TVE, Márquez i Barlés, l’autor dóna a conèixer com es viu la guerra quan tu mateix estàs en ella. A través d’una obsessió que té el càmera Márquez de gravar la detonació per part de l’exèrcit croata del pont de Bijelo Polje, l’autor narra el que succeeix durant aquella tarda, el transcurs de la guerra, que veuen i que senten els dos corresponsals i al mateix temps, dóna pinzellades en forma de records, d’experiències viscudes per part dels protagonistes en altres conflictes bèl·lics com els de El Salvador, Vietnam, Kuwait, Nicaragua, Sarajevo, Beirut i Iran entre d’altres.  Recorden nostàlgics experiències amb companys que ja no hi són. Recorden situacions realment perilloses com per exemple posar-se a primera línia de foc, sense resultar ferits, com un soldat va trepitjar una mina anti-persona i no va explotar, com l’alcohol era la única companyia per molts periodistes per superar les seqüeles psicològiques que apareixen al veure tanta gent patint. També esmenta el bon periodisme, el mal periodisme, els trucs per no morir enmig de tanta barbàrie. En definitiva parla de sentiments profunds al veure tanta tristesa, mort, sang i desesperació.

Des de el meu punt de vista Territorio Comanche narra d’una manera bastant fidel les situacions i els sentiments que viuen tots aquests corresponsals que es dediquen a cobrir conflictes bèl·lics on s’arrisquen a morir. És una obra dura i trista que reflexa com pocs llibres han fet fins ara, les misèries d’una guerra i com tots els homes que s’aixequen i lluiten suposadament per la seva pàtria ho fan sense una raó coherent.

            Crec per altre banda, que dóna a conèixer als lectors, la difícil feina que suposa explicar als espectadors que es troben lluny del conflicte que està succeint. És un llibre que sincerament, ensenya la feina d’aquests professionals que es juguen la vida en fronts que no són seus, però on molts cops i deixen la vida simplement per informar a la resta del món que hi ha un país en guerra, milers de morts i milions de famílies destrossades. Són professionals que realment volen donar la notícia, volen aconseguir-la sigui com sigui i al preu que sigui, per aquest motiu estan disposats a oblidar els riscos que comporta haver d’informar sobre un conflicte bèl·lic. Periodistes que si no s’hi deixen la vida, s’hi deixen la pell, perquè els espectadors ignorants del conflicte puguin obtenir informació verídica i de primera mà. El pitjor d’aquest fet és que aquests corresponsals saben que una guerra és la mateixa a tots els llocs, sempre els mateixos colors, sempre els mateixos aires de desesperança i mort, sempre les mateixes imatges. Sigui on sigui la guerra sempre passarà el mateix, els espectadors només s’alteraran al veure les imatges gravades per la televisió.

              Amb aquest llibre aprens el valor que té la vida, la sort que podem arribar a tenir al viure lluny dels països que estan en guerra, lluny de conflictes bèl·lics, lluny de tanta maldat i corrupció. Aprens a valorar la feina d’aquests periodistes que sobreviuen en un territori totalment hostil jugant-se la vida, al cap i a la fi per oferir-nos una notícia que dura poc més d’un minut i mig. Admiro la fidelitat i la proximitat amb la qual l’autor reflexa els sentiments d’impotència i dolor que senten aquests periodistes quan viuen situacions extremes en aquests països. Tantmateix, trobo interessant el debat moral que introdueix Pérez Reverte: el de implicar-se en els fets o no fer-ho. Aquesta qüestió, és pot veure quan un dels protagonistes es posa a plorar al veure milers de nens mutilats, com els intenta ajudar i el seu càmera s’enfada perquè fa nosa enmig del pla. El fet moral d’implicar-se d’ajudar als ferits, de salvar la vida algunes persones, o simplement limitar-se a gravar, a informar i a ser mers espectadors del que està passant. Crec que aquest llibre, deixa prou clares aquestes experiències amb diferents situacions, i malgrat sigui cert que aquests professionals estan allà per a fer la seva feina que es fer arribar la notícia, no em puc arribar a imaginar la càrrega psicològica que deu ser, veure com un nen de poc més de dos anys mort en els teus braços. Admiro la fortalesa,la valentia i l’esforç d’aquestes persones que lluiten per a donar-nos a nosaltres una realitat verdadera, una realitat que probablement les noves generacions no han viscut mai. Tots aquests periodistes que es juguen la vida dia a dia, mereixen alguna cosa més que la nostra mirada de compassió i sorpresa al veure que està succeint en altres lloc del món. Aquestes persones sí que saben el que es el patiment i la lluita per la supervivència, ho saben des de el mateix instant en que accepten fer aquesta professió, on treball i mort van juntes de la mà com es pot veure en el llibre.

 En conclusió Territorio Comanche és un llibre que no es pot deixar de llegir, ja que no solament presenta el conflicte bèl·lic com un fet horrorós, sinó que hi barreja sentiments tals i com el dolor, l’amistat, l’amor, el desig i la tristesa entre d’altres, que molta gent seria incapaç de veure’ls en una guerra. Aquesta barreja, aquesta narració que fa sentir inclòs al lector empàtic amb tots aquests periodistes, només podia venir de la mà d’un home que a guanyat a la mort durant varies vegades, concretament durant 21 anys, i que ha viscut en primera persona la sensació d’estar enmig d’una lluita constant.

Los cínicos no sirven para este oficio

Ryszard Kapuściński

Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo

El llibre  Los cínicos no sirven para este oficio és un llibre del periodista especialitzat en el tercer món, concretament en Àfrica, Ryszard Kapuściński       ( Polònia 1932- Varsòvia 2007), que està basat en una sèrie d’entrevistes moderades per la periodista italiana Maria Nadotti. En aquest llibre,  Kapuściński, explica diferents temes, tals i com el paper que juga un periodista dins la societat, en contextos de guerra, fam i pobresa i com tracta la informació que rep, o també reflexiona sobre la relació que hi ha entre la realitat, és a dir la historia verdadera, i la que ens és venuda pels mitjans de comunicació, entre d’altres temes. Trobo sincerament, que és un llibre agradable de llegir ja que t’ensenya un punt de vista que potser no havies obtingut fins ara sobre l’ofici de periodista. Malgrat el llibre es divideixi en tres parts, cada part, té algun punt interessant que val la pena reflexionar. En la primera part, quan Kapuściński parla sobre l’ofici en si de ser periodista, diu que és un ofici molt sacrificat, que requereix estudi i esforç, però la idea més fascinant potser de la qual parla, és la de que per ser un bon periodista, s’ha de ser un bon ésser humà i tenir la qualitat d’empatia, de saber posar-se en el lloc de les persones que entrevistes, de viure a flor de pell, o almenys intentar experimentar les mateixes situacions que experimenten els altres. Al llegir aquest fragment del llibre, em vaig quedar perplexa, de la raó que tenia al dir que mitjançant la empatia es pot arribar a comprendre d’interlocutor i compartir d’una forma natural i sincera el destí i els problemes dels demés. Estic totalment d’acord amb ell. Penso que ser empàtics en aquesta  professió és totalment necessari. Només d’aquesta manera podrem arribar a donar una informació verídica a la resta de la humanitat que no pot experimentar en primera persona el que s’està vivint en un determinat lloc del planeta. Depèn de nosaltres, que la resta del món sàpiga el que està passant, que siguin conegudes determinades injustícies que afecten a milions de països del nostre món. És igual com, és a dir de la manera que arribis a l’altre persona o al fons del problema, el que és important és que hi arribis. Per exemple l’autor exposa el problema del llenguatge en un determinat moment de l’entrevista, i ens dóna la solució de fixar-te en el comportament de la gent per a saber que estava passant, d’això n’extrec que els periodistes em d’utilitzar diferents mètodes per poder arribar al fons de la notícia, crec que en això també es basa el bon periodisme, de lluitar fins al final per aconseguir la notícia verdadera, sense enganys ni manipulacions. El problema ve, com molt bé diu el llibre, quan els grans mitjans de comunicació, només lluiten per a superar la competència. Aquesta competència és la que realment mata al bon periodisme, al verdader, que intenten fer molts periodistes. No només és vàlid anar a buscar una notícia perquè tots els mitjans de comunicació hi van, sinó que hi ha altres parts del món, on també succeeixen esdeveniments importants i que poden tenir rellevància i no són coberts simplement perquè tots s’han centrat en una determinada notícia que passa en un determinat lloc. Això es el que fa trontollar el bon periodisme. Representa que nosaltres tenim el poder de informar del que passa a la resta del món, és a dir, som els ulls i la veu de totes aquelles persones que no poden parlar. La resta de gent ha de saber en tot moment, ha d’estar informada, de que succeeix al món, però si no ens permeten anar més enllà, sinó ens deixen treballar d’una forma més amplia, intentant abastar el que passa al món i informar de la manera mes sincera possible, el periodisme s’acabarà convertint en una professió on l’engany hi serà sempre present. Crec que aquesta competència tant  ferotge que hi ha entre els diferents mitjans de comunicació, extingirà el que és realment el periodisme, i les ganes amb les quals comencen les noves generacions. Tranquil·lament dic que aquesta professió té l’obligació de informar i de parlar per els altres, i si només informem sobre un esdeveniment concret, estem callant a milions de persones que necessiten la nostre ajuda per a fer saber a la resta del món el que s’està donant. És com una censura inconscient. Per això quan  Kapuściński parla sobre els països on hi ha llibertat d’expressió però aquesta llibertat en els periodistes es veu retallada per els caps pels quals treballa, penso que es molt trist, que una professió tan sacrificada i necessària com la nostra es vegi modificada per la decisió de persones que probablement no han exercit mai ni exerciran mai aquesta professió i que no senten, no senten un sentiment de pertinença amb aquesta professió, en definitiva no senten que l’important es donar veu aquelles persones que no en tenen, sinó ser els primers en aconseguir la gran notícia, la més sonada, per així poder beneficiar-se de les conseqüències que això comporta. Per tot això que he esmentat abans estic d’acord amb Ryszard Kapuściński quan afirma que hem de lluitar per evitar aquesta censura, per evitar marginacions laborals o amenaces, per intentar escriure, en la mesura del que sigui possible, el que realment hem d’escriure, el que realment em vist, viscut i sentit. Quan aconseguim aquest objectiu, crec que la professió de periodisme donarà un gir important, perquè es quan es començarà a informar d’una manera més propera i verdadera. 

A part d’aquesta gran primera part del llibre on realment aprens coses sobre el periodisme que encara no sabies, és fascinant com parla dels seus nombrosos viatges a l’Àfrica, de la situació del continent en general, de les guerres civils, dels processos de pau i d’independència després del període de colonització...S’haurien d’escriure més llibres sobre aquests temes, que més periodistes especialitzats en aquests camps concedissin la seva opinió a través de llibres o entrevistes, perquè realment sembla que aquests continents, com Àsia o Àfrica, que són molt poblats, on la fam i la pobresa mata a la població, on hi ha malalties que maten a la gent, malalties com el sida o la malària que en els països desenvolupats estan perfectament controlades exterminen dia a dia més poblacions. Sembla que aquests problemes, pels mitjans de comunicació siguin temes banals, sense importància. Però mentre existeixin periodistes com Ryszard Kapuściński que es dediquin a informar sobre aquestes situacions hi haurà un raig d’esperança per aquests països.

En conclusió, des de el meu punt de vista, aquest llibre et dóna una visió sobre el periodisme que com he dit abans, fins ara no havia vist, et brinda la oportunitat de conèixer coses totalment noves sobre aquesta professió, per exemple com ha de ser un periodista, com funciona aquesta professió i les dificultats que podem arribar a tenir, tot això parlant evidentment des de la veu de l’experiència.  Et convida a saber la situació que ha viscut i que encara viu un continent oblida’t per a molts i sobretot t’empeny a voler exercir aquesta professió, malgrat el sacrifici i el risc que aquesta comporti. No es podia esperar menys del pare del periodisme.

Mario Vargas Llosa segueix guanyant reconeixements

Jorge Mario Pedro Vargas Llosa, més conegut com Mario Vargas Llosa, va rebre el passat 7 d'octubre el premi Nobel de literatura per la seva obra Cartografía de las estructuras del poder y sus imágenes mordaces de la resistencia del individuo, su rebelión y su derrota.  Vargas Llosa, considerat un dels novelistas més importants de literatura espanyola contemporania, suma aquest premi Nobel a la seva gran llista de reconeixements i mèrits, com el Premi Cervantes o el Príncep d'Asturies entre d'altres. D'origen peruà, Vargas Llosa, compta també amb la nacionalitat espanyola obtinguda l'any 1.933. La fama, que  li va arribar a la dècada dels 90 amb novelas com La casa verde o La ciudad y los perros continua sent seva, i així es demostra després de més de 10 dies de l'entrega del premi, ja que encara li fan entrevistes i rep reconeixements.

La llibertat ha arribat pels miners de Chile

El passat dimecres dia 13 d'Octubre  a les 21:56 (02:56 del dijous a Espanya) sortia a la superfície el primer miner, Luis Urzúa, cap dels 33 miners atrapats al fons de la mina San José. Els miners van estar atrapats durant 69 dies a 700 metres sota terra. Gràcies a la cápsula Fénix, que ha posat a prova la ingenieria de tot el món, van poder sortir els 33 miners, que van rebre l'aplaudiment i el caliu dels familiars i les autoritats que esperaven a fora a la superfície la seva sortida. Després que aquesta cápsula retornés la llibertat aquests 33 miners, es va decidir que seria exposada al Palau de la Moneda. En la pràctica, s'havien construit tres cápsules. Una de les dos restants serà exposada al pavelló chilè de ExpoShanghai, mentre que la tercera es quedarà al sud del país. Sembla que al cap i a la fi, tot s'ha queda''t en un malson, i aquesta història té un final feliç pels miners, familiars i pel poble chilè. http://www.rtve.es/noticias/20101014/termina-rescate/361726.shtml

29S... Vaga no tan general

El passat dimecres dia 29 de setembre, va ser un dia força mogut per tots els habitants del nostre país. Estava prevista una vaga general que immobilitzaria tot el territori espanyol, no obstant, sí que hi va haver vaga, però no va ser del tot general. Va ser una jornada marcada bàsicament pels sindicats que van paralitzar els sectors de la indústria i de la construcció, però van fracassar en el sector dels serveis, ja que l'activitat en els comerços, amb prou feines es va veure afectada al centre de les principals ciutats. Mentre els piquets, suposadament informatius, tallaven els accessos als principals mercats, com ara Mercabarna, Mercamadrid o MercaValladolid, els comerços obrien les seves portes, assumint així el risc que comportava treballar aquest dia. La jornada va transcórrer amb tranquil·litat en la majoria de les comunitats autònomes, exceptuant Catalunya, on un reduït grup antisistema va aprofitar per provocar aldarulls a la ciutat de Barcelona, cremant així mobiliari urbà, cotxes de la guàrdia urbana i saquejant comerços. Aquesta vaga general convocada en forma de protesta contra la reforma laboral aprovada recentment pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, probablement hagi sigut la vaga general amb menys seguidors, entre totes les vagues que s'han convocat al llarg de la història de la democràcia espanyola, ja que hi havia molta gent que volia anar a treballar, però la seva llibertat es va veure afectada per els serveis mínims dels transports públics o bé per l'actuació dels piquets. Aquest fet podria estar donat a que estem vivint una forta crisi econòmica que ja porta donant-se des de fa massa temps i els treballadors no es poden permetre no cobrar durant un dia, per això no és coherent parlar d'èxit total com ho han fet els caps sindicalistes. De totes maneres les dades aportades pel Govern i les organitzacions empresarials comparades amb les dades aportades pels sindicats difereixen molt, per tant, és difícil agafar-les com a referència per poder descriure aquesta vaga amb un sol adjectiu. Així doncs, després de viure aquesta vaga general que va posar de manifest el malestar social i laboral que viu la societat espanyola, el govern hauria de pendre mesures per millorar la política econòmica, intentant fer-la més eficaç i millorant, entre d'altres coses, la gran taxa d'atur que afecta el nostre país.