Ryszard Kapuściński
Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo
El llibre Los cínicos no sirven para este oficio és un llibre del periodista especialitzat en el tercer món, concretament en Àfrica, Ryszard Kapuściński ( Polònia 1932- Varsòvia 2007), que està basat en una sèrie d’entrevistes moderades per la periodista italiana Maria Nadotti. En aquest llibre, Kapuściński, explica diferents temes, tals i com el paper que juga un periodista dins la societat, en contextos de guerra, fam i pobresa i com tracta la informació que rep, o també reflexiona sobre la relació que hi ha entre la realitat, és a dir la historia verdadera, i la que ens és venuda pels mitjans de comunicació, entre d’altres temes. Trobo sincerament, que és un llibre agradable de llegir ja que t’ensenya un punt de vista que potser no havies obtingut fins ara sobre l’ofici de periodista. Malgrat el llibre es divideixi en tres parts, cada part, té algun punt interessant que val la pena reflexionar. En la primera part, quan Kapuściński parla sobre l’ofici en si de ser periodista, diu que és un ofici molt sacrificat, que requereix estudi i esforç, però la idea més fascinant potser de la qual parla, és la de que per ser un bon periodista, s’ha de ser un bon ésser humà i tenir la qualitat d’empatia, de saber posar-se en el lloc de les persones que entrevistes, de viure a flor de pell, o almenys intentar experimentar les mateixes situacions que experimenten els altres. Al llegir aquest fragment del llibre, em vaig quedar perplexa, de la raó que tenia al dir que mitjançant la empatia es pot arribar a comprendre d’interlocutor i compartir d’una forma natural i sincera el destí i els problemes dels demés. Estic totalment d’acord amb ell. Penso que ser empàtics en aquesta professió és totalment necessari. Només d’aquesta manera podrem arribar a donar una informació verídica a la resta de la humanitat que no pot experimentar en primera persona el que s’està vivint en un determinat lloc del planeta. Depèn de nosaltres, que la resta del món sàpiga el que està passant, que siguin conegudes determinades injustícies que afecten a milions de països del nostre món. És igual com, és a dir de la manera que arribis a l’altre persona o al fons del problema, el que és important és que hi arribis. Per exemple l’autor exposa el problema del llenguatge en un determinat moment de l’entrevista, i ens dóna la solució de fixar-te en el comportament de la gent per a saber que estava passant, d’això n’extrec que els periodistes em d’utilitzar diferents mètodes per poder arribar al fons de la notícia, crec que en això també es basa el bon periodisme, de lluitar fins al final per aconseguir la notícia verdadera, sense enganys ni manipulacions. El problema ve, com molt bé diu el llibre, quan els grans mitjans de comunicació, només lluiten per a superar la competència. Aquesta competència és la que realment mata al bon periodisme, al verdader, que intenten fer molts periodistes. No només és vàlid anar a buscar una notícia perquè tots els mitjans de comunicació hi van, sinó que hi ha altres parts del món, on també succeeixen esdeveniments importants i que poden tenir rellevància i no són coberts simplement perquè tots s’han centrat en una determinada notícia que passa en un determinat lloc. Això es el que fa trontollar el bon periodisme. Representa que nosaltres tenim el poder de informar del que passa a la resta del món, és a dir, som els ulls i la veu de totes aquelles persones que no poden parlar. La resta de gent ha de saber en tot moment, ha d’estar informada, de que succeeix al món, però si no ens permeten anar més enllà, sinó ens deixen treballar d’una forma més amplia, intentant abastar el que passa al món i informar de la manera mes sincera possible, el periodisme s’acabarà convertint en una professió on l’engany hi serà sempre present. Crec que aquesta competència tant ferotge que hi ha entre els diferents mitjans de comunicació, extingirà el que és realment el periodisme, i les ganes amb les quals comencen les noves generacions. Tranquil·lament dic que aquesta professió té l’obligació de informar i de parlar per els altres, i si només informem sobre un esdeveniment concret, estem callant a milions de persones que necessiten la nostre ajuda per a fer saber a la resta del món el que s’està donant. És com una censura inconscient. Per això quan Kapuściński parla sobre els països on hi ha llibertat d’expressió però aquesta llibertat en els periodistes es veu retallada per els caps pels quals treballa, penso que es molt trist, que una professió tan sacrificada i necessària com la nostra es vegi modificada per la decisió de persones que probablement no han exercit mai ni exerciran mai aquesta professió i que no senten, no senten un sentiment de pertinença amb aquesta professió, en definitiva no senten que l’important es donar veu aquelles persones que no en tenen, sinó ser els primers en aconseguir la gran notícia, la més sonada, per així poder beneficiar-se de les conseqüències que això comporta. Per tot això que he esmentat abans estic d’acord amb Ryszard Kapuściński quan afirma que hem de lluitar per evitar aquesta censura, per evitar marginacions laborals o amenaces, per intentar escriure, en la mesura del que sigui possible, el que realment hem d’escriure, el que realment em vist, viscut i sentit. Quan aconseguim aquest objectiu, crec que la professió de periodisme donarà un gir important, perquè es quan es començarà a informar d’una manera més propera i verdadera.
A part d’aquesta gran primera part del llibre on realment aprens coses sobre el periodisme que encara no sabies, és fascinant com parla dels seus nombrosos viatges a l’Àfrica, de la situació del continent en general, de les guerres civils, dels processos de pau i d’independència després del període de colonització...S’haurien d’escriure més llibres sobre aquests temes, que més periodistes especialitzats en aquests camps concedissin la seva opinió a través de llibres o entrevistes, perquè realment sembla que aquests continents, com Àsia o Àfrica, que són molt poblats, on la fam i la pobresa mata a la població, on hi ha malalties que maten a la gent, malalties com el sida o la malària que en els països desenvolupats estan perfectament controlades exterminen dia a dia més poblacions. Sembla que aquests problemes, pels mitjans de comunicació siguin temes banals, sense importància. Però mentre existeixin periodistes com Ryszard Kapuściński que es dediquin a informar sobre aquestes situacions hi haurà un raig d’esperança per aquests països.
En conclusió, des de el meu punt de vista, aquest llibre et dóna una visió sobre el periodisme que com he dit abans, fins ara no havia vist, et brinda la oportunitat de conèixer coses totalment noves sobre aquesta professió, per exemple com ha de ser un periodista, com funciona aquesta professió i les dificultats que podem arribar a tenir, tot això parlant evidentment des de la veu de l’experiència. Et convida a saber la situació que ha viscut i que encara viu un continent oblida’t per a molts i sobretot t’empeny a voler exercir aquesta professió, malgrat el sacrifici i el risc que aquesta comporti. No es podia esperar menys del pare del periodisme.
