Territorio Comanche és una novel·la escrita per el que era corresponsal de guerra Arturo Pérez Reverte Gutiérrez (25 de novembre de 1951) que després de cobrir durant 21 anys nombrosos conflictes bèl·lics, es retirà i es va dedicar a la literatura, escrivint així sobre les seves pròpies experiències com a corresponsal de guerra. Així doncs, Territorio Comanche és un mirall sobre les sensacions i els sentiments de l’autor al cobrir el conflicte bèl·lic Iugoslau.
No es tracta precisament d’una novel·la autobiogràfica, ja que en el llibre mai parla en primera persona ni deixa entreveure que són experiències que va viure ell, sinó que mitjançant els dos protagonistes que són corresponsals de guerra de TVE, Márquez i Barlés, l’autor dóna a conèixer com es viu la guerra quan tu mateix estàs en ella. A través d’una obsessió que té el càmera Márquez de gravar la detonació per part de l’exèrcit croata del pont de Bijelo Polje, l’autor narra el que succeeix durant aquella tarda, el transcurs de la guerra, que veuen i que senten els dos corresponsals i al mateix temps, dóna pinzellades en forma de records, d’experiències viscudes per part dels protagonistes en altres conflictes bèl·lics com els de El Salvador, Vietnam, Kuwait, Nicaragua, Sarajevo, Beirut i Iran entre d’altres. Recorden nostàlgics experiències amb companys que ja no hi són. Recorden situacions realment perilloses com per exemple posar-se a primera línia de foc, sense resultar ferits, com un soldat va trepitjar una mina anti-persona i no va explotar, com l’alcohol era la única companyia per molts periodistes per superar les seqüeles psicològiques que apareixen al veure tanta gent patint. També esmenta el bon periodisme, el mal periodisme, els trucs per no morir enmig de tanta barbàrie. En definitiva parla de sentiments profunds al veure tanta tristesa, mort, sang i desesperació.
Des de el meu punt de vista Territorio Comanche narra d’una manera bastant fidel les situacions i els sentiments que viuen tots aquests corresponsals que es dediquen a cobrir conflictes bèl·lics on s’arrisquen a morir. És una obra dura i trista que reflexa com pocs llibres han fet fins ara, les misèries d’una guerra i com tots els homes que s’aixequen i lluiten suposadament per la seva pàtria ho fan sense una raó coherent.
Crec per altre banda, que dóna a conèixer als lectors, la difícil feina que suposa explicar als espectadors que es troben lluny del conflicte que està succeint. És un llibre que sincerament, ensenya la feina d’aquests professionals que es juguen la vida en fronts que no són seus, però on molts cops i deixen la vida simplement per informar a la resta del món que hi ha un país en guerra, milers de morts i milions de famílies destrossades. Són professionals que realment volen donar la notícia, volen aconseguir-la sigui com sigui i al preu que sigui, per aquest motiu estan disposats a oblidar els riscos que comporta haver d’informar sobre un conflicte bèl·lic. Periodistes que si no s’hi deixen la vida, s’hi deixen la pell, perquè els espectadors ignorants del conflicte puguin obtenir informació verídica i de primera mà. El pitjor d’aquest fet és que aquests corresponsals saben que una guerra és la mateixa a tots els llocs, sempre els mateixos colors, sempre els mateixos aires de desesperança i mort, sempre les mateixes imatges. Sigui on sigui la guerra sempre passarà el mateix, els espectadors només s’alteraran al veure les imatges gravades per la televisió.
Amb aquest llibre aprens el valor que té la vida, la sort que podem arribar a tenir al viure lluny dels països que estan en guerra, lluny de conflictes bèl·lics, lluny de tanta maldat i corrupció. Aprens a valorar la feina d’aquests periodistes que sobreviuen en un territori totalment hostil jugant-se la vida, al cap i a la fi per oferir-nos una notícia que dura poc més d’un minut i mig. Admiro la fidelitat i la proximitat amb la qual l’autor reflexa els sentiments d’impotència i dolor que senten aquests periodistes quan viuen situacions extremes en aquests països. Tantmateix, trobo interessant el debat moral que introdueix Pérez Reverte: el de implicar-se en els fets o no fer-ho. Aquesta qüestió, és pot veure quan un dels protagonistes es posa a plorar al veure milers de nens mutilats, com els intenta ajudar i el seu càmera s’enfada perquè fa nosa enmig del pla. El fet moral d’implicar-se d’ajudar als ferits, de salvar la vida algunes persones, o simplement limitar-se a gravar, a informar i a ser mers espectadors del que està passant. Crec que aquest llibre, deixa prou clares aquestes experiències amb diferents situacions, i malgrat sigui cert que aquests professionals estan allà per a fer la seva feina que es fer arribar la notícia, no em puc arribar a imaginar la càrrega psicològica que deu ser, veure com un nen de poc més de dos anys mort en els teus braços. Admiro la fortalesa,la valentia i l’esforç d’aquestes persones que lluiten per a donar-nos a nosaltres una realitat verdadera, una realitat que probablement les noves generacions no han viscut mai. Tots aquests periodistes que es juguen la vida dia a dia, mereixen alguna cosa més que la nostra mirada de compassió i sorpresa al veure que està succeint en altres lloc del món. Aquestes persones sí que saben el que es el patiment i la lluita per la supervivència, ho saben des de el mateix instant en que accepten fer aquesta professió, on treball i mort van juntes de la mà com es pot veure en el llibre.
En conclusió Territorio Comanche és un llibre que no es pot deixar de llegir, ja que no solament presenta el conflicte bèl·lic com un fet horrorós, sinó que hi barreja sentiments tals i com el dolor, l’amistat, l’amor, el desig i la tristesa entre d’altres, que molta gent seria incapaç de veure’ls en una guerra. Aquesta barreja, aquesta narració que fa sentir inclòs al lector empàtic amb tots aquests periodistes, només podia venir de la mà d’un home que a guanyat a la mort durant varies vegades, concretament durant 21 anys, i que ha viscut en primera persona la sensació d’estar enmig d’una lluita constant.
